La Culpa

El curt “La culpa” dirigit per David Victori  i guanyador al 2012 del “Youtube’s Film Festival”, tracta d’ uns enamorats que passegen pel carrer quan la dona dóna la noticia al seu marit de que esta embarassada. En aquell moment truquen al mòbil del marit i, mentre ell parla per telèfon, la dona marxa cap el cotxe. Uns segons més tard, un home que va corrents s’entrebanca amb el marit. En aquest moment es pot veure com duu la bossa de la dona. L’home marxa corrents i el marit va cap el cotxe on troba la seva dona morta al terra.

A la següent escena, el marit força la porta d’un pis i un cop aconsegueix obrir-la entra i es dirigeix armat amb una pistola cap el menjador, on troba l’assassí de la seva dona assegut llegint. Quan aquest se’n adona de que esta el marit amb una pistola s’aixeca. Una vegada aixecat, el marit dispara tot el carregador contra l’assassí el qual cau mort al sofà. De sobte, apareix el fill del home que acaba de matar i el ara assassí, marxa i comença a baixar les escales però per més que baixi, sempre està al cinquè pis. L’home es posa cada vegada més nerviós fins que el fill del home l’ apunyala per darrere amb unes tisores. Aleshores l’home entra al pis del davant i torna a comença l’escena. L’escena anterior no ha succeït. Entra al menjador però aquesta vegada no dispara, l’assassí de la dona li treu l’arma mentre conversen i el fa fora de casa seva. Ara el home pot baixar les escales i marxar del pis, l’assassí surt per perseguir l’home però entra en el bucle de les escales perquè el persegueix el sentiment de culpa.

Trobem un enquadrament horitzontal marcat per plans mitjos dels personatges i el pla zenital de les escales que recorda a la pel·lícula de “Matrix”. Del moviment de càmera, destaca l’escena del primer pla de l’home quan acaba de matar a l’assassí. La il·luminació es tènue i els colors són foscos de manera que aprofundeix en el dramatisme.

La banda sonora ha estat molt encertada treballant molt bé els moments de més dramatisme i de més atenció del espectador i els actors s’endinsen molt bé en el paper del seu personatge, sobretot el protagonista que fa transmetre molt bé els seus sentiments com el de la culpa, la tristesa, la felicitat quan sap que serà pare....

En David Victori ha volgut transmetre el missatge de que les nostres accions tenen conseqüències tant a nosaltres mateixos, com els demes. I que les coses no desapareixen sense deixar cicatrius i seqüeles.

Personalment crec que esta molt ven aconseguit i es transmet molt be el missatge. A més, juga amb l’espectador fent discontínua la historia i gravant escenes que s’han de pensar per entendre-les. Això fa que el que veu el curt es concentri més i no volguí perdre el fil de la historia. Tot i així, haig de fer un incís en un error de ràcord en l’escena que l’home entra amb l’arma i en una presa agafar l’arma d’una forma, i a la següent, la te agafada diferent.

Matrix

 The Matrix és un pel·lícula de ciència-ficció i acció del 1999, escrita i dirigida pels germans Larry i Andy Wachowski. Els protagonistes estan encarnats pels actors Keanu Reeves, Laurence Fishburne, Carrie-Anne Moss i Hugo Weaving. L'argument recull bona part de l'herència literària d'autors com Orwell o Huxley.

La seqüència es situa en un moment clau de la pel·lícula perquè Neo, el protagonista, està a punt de saber que és Matrix.

Aquesta seqüència ve introduïda per un pla picat mostrant l’ edifici i diversos plans zenitals en els que es veuen els personatges entrant i pugant les escales de l’ edifici. De fons, se sent la banda sonora mesclat amb el soroll de la pluja. Els dos personatges entren a una sala on els espera Morfeo. Aquest es queda parlant amb Neo en una sèrie de camps i fora de camps entre les dos mentre s' asseuen a unes butaques, les quals són utilitzades per tapar part de la pantalla en diversos plans. Després d’ un pla general on destaca la simetria en la que estan disposats els elements de la sala, Morfeo li acaba ensenyant a Neo les pastilles en un pla detall. 

L’ escena acaba amb els dos personatges disposats a marxar amb la llum i soroll dels trons de fons.

El nom de la rosa

"El nom de la rosa" (títol original en alemany Der Name der Rose) és una pel·lícula

italo-franco-germana de 1986, dirigida per Jean-Jacques Annaud, basada en la gran

novel·la homònima d'Umberto Eco.

La seqüencia es divideix en dos escenes. Una primera situada en un camí al mig del

bosc en la qual Guillermo de Baskerville i Adso de Melk montats amb ases, fan un

viatge. Adso però, es para perquè una dona crida la seva atenció. Tot i així, finalment

acaba seguint al seu mestre. La segona escena es situa en una vall nevada on Adso i el

seu mestre continuen el seu viatge.

En la primera escena es pot observar camps i fora de camps entre Adaso i la noia

mirant-se mentre el seu mestre s’ allunya. La música i el soroll de fons prenen molta

importància ja que hi ha una absència de diàleg. Quan Adso s’ allunya nomes es pot

observar la seva silueta fins a desaparèixer entre la boira, simbolitzant que marxava

per sempre.

En la segona escena, pren molta importància el zoom endarrere que fa la càmera

mostrant un gran pla general de la muntanya amb els dos viatgers al centre mentre s’

escolta la veu del protagonista narrant com va acaba la historia.

Ciutadà Kane

"Ciutadà Kane"  és la pel·lícula més famosa d'Orson Welles considerada per molts

crítics com la millor pel·lícula de la història, estrenada el 1941. Marcà un punt

important d'inflexió en la història del cinema i, com a punt àlgid del cinema de Welles,

exemplifica la voluntat transgressora de la filmografia del cineasta.

L’ escena es situa en una habitació on es produeix una baralla entre Kane i la cantant

Susan que deriva d’ una crítica, sobre la cantant, escrita per Jedediah Leland en el

diari de Kane.

L’ escena comença amb una pla detall del article escrit per Jed mentre la dona crida,

remarcant que està enfadada, en un fora de camp. En un pla general, Kane obra la

porta i agafa una carta que li han portat. Es pot veure que en la carta hi ha un xec

estripat que Kane deixa caure i una carta que es mostrada en un primer pla amb la

Susan darrere, on agafa importància la profunditat de camp. Durant la escena es veuen

diversos camps i fora de camps dels dos personatges en el que Susan està en un pla

picat i Kane en un contrapicat. La escena acaba amb Kane de peu tapant la llum i

deixant la Susan a la foscor, simbolitzant el poder que té Kane sobre la Susan.

Imatges de Color (Green)

"Mort d' un milicià" Robert Capa (1936)

Mort d'un milicià és una fotografia històrica presa per Robert Capa el 5 de setembre de 1936 que mostra la mort de Federico Borrell García, un soldat republicà anarquista, durant la Guerra Civil Espanyola. Així que es va publicar es va convertir en símbol de la Guerra civil a països com el Regne Unit, França o els Estats Units.

En la imatge podem observar que el format de l’ enquadrament és horitzontal i que és un pla sencer. La composició de la imatge està distribuïda de tal manera que el centre d’ interès és el milicià que destaca per estar al primer pla i pel seu contrast de color amb el fons.

Trobem diferents línies dominants: una a la cantonada de baix a la dreta, que ens porta cap al milicià. Una altre és el milicià que en fa una de baix a dalt. El seu braç dret hi ha una altre que va cap a l’ arma que forma una altre línia cap a dalt. Podem observar que la composició és de terços i que hi ha un pes visual d’ esquerre a dreta provocat per la mirada del milicià.

L’ angulació de la fotografia és de ¾ . La imatge enfoca al primer pla on està situat el milicià i el terra de la muntanya i desenfoca el que hi ha darrera. La il·luminació és natural directe com es pot observar amb la ombra del milicià i que està al aire lliure, el color però, només conté tonalitats de blanc i negre.

Tenint en compte que és una fotografia en blanc i negre el grau d’ iconicitat és 7. És una fotografia més aviat senzilla ja que té pocs elements en els que fixar-nos. La interpretació de la imatge és monosèmica ja que es veu clarament que és un soldat que acaba de rebre un tret i cau cap endarrere. A demés el títol de la fotografia a clara qualsevol dubte que es pogués haver. Tenint en compte el context històric, podem classificar la imatge d’ original, pel fet de ser el moment exacte en el que el soldat rep el tret i encara no ha caigut al terra.

Podem veure que la imatge és una sinècdoque, ja que, aquesta imatge és un símbol que representa la Guerra civil encara que només sigui un soldat. La imatge té una funció informativa ja que volia fer conèixer al món que s’ estava vivint una guerra a Espanya, però sobretot, té un caràcter expressiu pel fet de que veiem el moment exacte de la mort de Federico Borrell García.

La fotografia està treta des de sota del milicià de manera que ell se situa per sobre nostre. Es mostra clarament com esta deixant anar la seva arma mentre cau abatut per un tret de bala. La llum natural directa fa que es remarqui molt bé la ombra del soldat. Com he comentat abans la fotografia té un caràcter simbòlic més enllà de la imatge en si. Per finalitzar, dir que el títol “Mort d’ un milicià” està relacionat amb el que es veu a la imatge i aquest té una relació de recolzament.

Finalitzar el comentari amb una crítica personal. Considero que la imatge és plenament expressiva, pel fet de que està feta en el moment exacte. A més, el fet de que sigui en blanc i negre fa que la imatge sigui més emotiva perquè aconsegueix que tingui un punt de vista més trist del que ja és. Ja que, si la imatge fos en color els colors càlids traurien protagonisme al element principal de la imatge, el milicià.

Creació d' imatges

Foto 1: Imatge amb funció informativa.

Foto 2: Imatge amb funció expressiva - emotiva.

Foto 3: Imatge amb funció poètica.

http://www.ciruspa.com/

Foto 4: Imatge amb funció suggestiva.

Foto 5: Imatge on s’utilitzi almenys un recurs expressiu (metàfora, hipèrbole...)

Pràctica d' imatges

Tema ENQUADRAMENT: 10 fotos

1. PLA DE DETALL

 2. PRIMERISIM PRIMER PLA

 3. PRIMER PLA

 4. PLA MIG CURT

5. PLA MIG LLARG

6. PLA AMERICÀ

7. PLA SENCER

8. PLA CONJUNT

9. PLA GENERAL

10. GRAN PLA GENERAL

Tema COMPOSICIÓ: 5 fotos

1. LÍNIES DOMINANTS CORBES

2. LÍNIES DOMINANTS DIAGONALS AMB PUNT DE FUGA

3. ELEMENT EN MOVIMENT I PES VISUAL A LA ESQUERRA

4. COMPOSICIÓ CLÀSSICA

5. COMPOSICIÓ REGLA TERÇOS

Tema ANGULACIÓ: 9 fotos

1. ANGLE MIG FRONTAL

2. ANGLE MIG de ¾

3. ANGLE MIG LATERAL

4. ANGLE PICAT

5. ANGLE CONTRAPICAT

6. ANGLE ZENITAL

7. ANGLE NADIR

8. ANGLE ABERRANT

9. ANGLE A RAN

Tema IL·LUMINACIÓ: 6 fotos

1. LLUM ARTIFICIAL DIFUSA

2. LLUM ARTIFICIAL DIRECTA

3. LLUM NATURAL DIFUSA

4. LLUM NATURAL DIRECTA

5. TEXTURA EVIDENT

6. CONTRAST DE COLOR

.

Festival de cine internacional de San Sebastián

El Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià és un certamen cinematogràfic iniciat el 21 de setembre de 1953 a la ciutat de Sant Sebastià, al País Basc. 

La 63 edició del Festival de Sant Sebastià, que va finalitzar el passat 26 de setembre, ha rebut un total de 174.901 espectadors i el palmarès dels premis oficials d' aquesta edició ha estat aquest:

El premi de la Concha de oro a la millor pel·lícula ha sigut per la producció dirigida per l' islandès Rúnar Rúnarsson, "Sparrows". Un relat sobre un adolescent de 16 anys, Ari, que, després d'haver estat vivint amb la seva mare a Reykjavík, és enviat amb el seu pare. Allà ha de lidiar amb la difícil relació amb el seu pare i troba canviats als seus amics de la infància.

La Concha de plata a la millor direcció ha sigut per Joachim Lafosse, director belga, el qual ha aconseguit el premi gràcies a la pel·lícula "Les chevaliers blancs".

Yordanka Ariosa ha sigut premiada amb la Concha de plata a la millor actriu pel seu paper dintre de la pel·lícula "El rey de la Habana".

 

"Truman", és la pel·lícula amb la que Ricardo Darin i Javier Cámara han aconseguit el premi compartit de la Choncha de plata al millor actor.

El premi del jurat a la millor fotografia ha estat concedit a Manu Dacosse pel seu treball al llargmetratge "Evolution" dirigit per Lucile Hadzihalilovic.

Dos germans, Arnaud Larrieu i Jean-Marie Larrieu, han estat protagonistes rebent el premi del jurat al millor guió.

Exposició Fotogràfica

El Dimarts passat, dia 22, vaig anar a veure la exposició fotogràfica del centre cívic de Sant Andreu, acompanyat de l' Aida, l' Òscar i el Javier.

L' exposició em va semblar força interessant. Al ser bastant petita podies veure-la sense que se' t fes pesat i podies fixar-te més en cada detall de les fotografies. El tema, els oficis, era el tret comú en totes les fotografies a part de que eren en blanc i negre i en totes Sortia un treballador fent la seva feina quotidiana. Pràcticament tots els treballadors eren o arquitectes, pintors o escriptors. Dues curiositats que em van sobtar van ser, una imatge que hi havia d' un fotògraf (l' única fotografia d' aquest ofici en l' exposició) apartada dels demes marcs. Aquesta era d' en Francesc i Dimas al 1895. I l' altre era la fotografia d' una pintora la qual es deia Lluïsa Vidal i Puig del 1904. La única imatge en la que la dona era la protagonista, ja que si que es cert que hi havien més dones però sortien en un segon pla, treballant o fent de models.

En definitiva l' exposició em va agradar i s' em va fer curta ja que em vaig quedar amb ganes de veure més!

Sobre la Fotografia

El text forma part d’ un assaig anomenat “Sobre la fotografia”, escrit el 1975 per Susan Sontag. Susan va néixer a Nova York, el 16 de gener de 1933. Va ser una professora, directora de cinema, escriptora i assagista nord-americana. Va morir a ibídem, el 28 de desembre del 2004.


L’ autora ens parla sobre la importància de la fotografia i de les diferents tasques que aquestes fan més enllà de capturar un instant de la realitat.


Comença explicant que la fotografia és un nou codi visual per les persones i que ens ajuda a distingir sobre el que val la pena mirar i el que no. Afirma que la fotografia és una ètica de visió. A més d’ això, les fotografies ens permeten capturar el món i col·leccionar les realitats que ens envolten ja que, a diferència de la televisió o el cinema, les imatges no fluctuen ni desapareixen i podem observar-les tot el temps que vulguem. Susan ens posa un exemple explicant com en la pel·lícula The Carabineers (1963), el protagonista col·lecciona el món a través de centenars de postals de diferents llocs del món. Ens explica com al fotografiar quelcom t’ apropies de lo fotografiat. Ja que quan fas la fotografia estes establint una relació de coneixement i per tant, hi ha una relació de poder. Acaba comparant les imatges i la impremta, afirmant que la impremta va ajudar a assolir les societats modernes actuals però que la imatge aconsegueix filtrar millor les realitats i convertir-les en objectes mentals. Això fa que les imatges insereixin més en el aspecte que tenia el passat i que té el present.


Personalment opino que l’ autora té raó i que sempre és més senzill veure el món a través de fotografies on pots observar millor les realitats. També dir que gràcies a les imatges ara tenim un punt de vista diferent sobre quines coses mirar i de quina manera observar-les.


En definitiva, crec que es un text molt encertat i que el món a canviat gràcies a la fotografía.

SORTIDA

Tot negre, no hi ha llum. Comences a angoixar-te, estes alterat, no saps que fer n' hi on anar. Sembla impossible sortir, trobar una sortida. Estes sol. No hi ha ningú que t' ajudi, cap persona disposada a deixar els seus problemes per donar-te un cop de mà. Crides i ningú reacciona, parles i ningú respon. Com un nàufrag llançant una botella al mar amb un missatge dintre, esperant resposta, esperant que algú el trobi. Però tu no saps on ets. Qui ets. No aconsegueixes trobar-te. Penses si la teva existència importa algú, et preguntes que passaria si no hi fossis, perquè no veure-ho i acabar amb tot? Llançar-te al abisme....

Però apareix. Apareix aquella espurna, apareix la llum al final del túnel que et guia i t' ajuda a trobar la sortida. I ja fora, amb les mans al cap, sospires. Ho he aconseguit!